L'entrevista: Yolanda Ordóñez

Cada família i cada persona individualment és un món.

YOLANDA ORDOÑEZ RUBIO, Granadina de 37 anys.

En fa cinc que es va traslladar a Catalunya. Primer a Badalona i ara viu a una masia rural a la costa del Maresme amb la seva parella, cinc gallines i un gat.

Va fer la diplomatura de Treball Social, però la veritat és que quasi sempre ha treballat com a educadora social.

Avui, l’entrevista la faré a la Yolanda, una companya que es va incorporar a finals del curs passat i que ha entrat a l’equip per ser la referent de famílies, una figura que no teníem a la Fundació i que creiem imprescindible per poder oferir una millor atenció i acompanyament a les famílies.

Tot i que la Yolanda fa pocs mesos que és amb nosaltres, sembla que hi porti molt més temps. Ha estat una entrada progressiva però intensa, i ja s’ha fet el seu lloc a la Fundació. Ja és una més de nosaltres!

Yolanda, quines van ser les teves motivacions per estudiar Treball Social? En algun moment has pensat que hauries escollit una altra professió?

Doncs mira, va ser circumstancial, perquè volia estudiar psicologia i no em van admetre. Tenia una amiga que havia fet Treball Social i treballava a Serveis Socials i un dia em va convidar a passar el dia amb ella. En aquells moments els Serveis Socials eren molt diferents al que són avui. Menys saturats, menys demandes. La veritat és que em va agradar molt l’experiència i vaig pensar… Per què no? Així que va ser aleshores quan vaig escollir Treball Social.

I si tornés enrere estudiaria Enginyeria agrònoma… Ho tinc claríssim!

Després d’acabar els estudis, com va ser el teu començament laboral?

Doncs vaig tenir moltíssima sort. Sense acabar d’estudiar ja vaig estar fent pràctiques a escoles. I vaig anar a parar a un lloc semblant a la Fundació, però molt més gran, tot i que familiar. Allà vaig aprendre molt. Aquest recurs social tocava molts àmbits (menors, discapacitat, famílies…), amb una gran diversitat de projectes. Hi vaig estar entre 5 i 6 anys, en diferents projectes: menors immigrants no acompanyats, joves majors de 18 anys en procés d’integració socio-laboral, famílies en situació de risc social, menors amb necessitats educatives especials. Es deien Fundación Hermanos Obreros de Maria, coneguda com la “Ciudad de los niños”.

En quins àmbits has treballat? 

A nivell social, en tots el àmbits que he comentat abans, que van ser molts. Però a més a més he treballat de peixatera, caixera de supermercat, cuinera de bar, al camp recollint olives, ametlles, pomes… de tot una mica.

Creus que has trobat l’àmbit que més t’omple? 

En aquest moment crec que sí que he trobat un àmbit que m’omple, però crec que encara hauria de buscar i afinar més, a poc a poc, per combinar el treball amb famílies amb algun projecte agroecològic.

En què et serveix la teva experiència anterior pel treball que duus a terme ara?

Crec que m’ha donat visió de diversitat. Això em fa pensar que cada família i cada persona individualment és un món.

Segons la teva opinió, quines habilitats o capacitats bàsiques creus que ha de tenir una treballadora social en el treball amb famílies?

L’escolta activa. Saber escoltar i observar sense esperar què et diran. I sobretot molta paciència i tranquil·litat pel que vingui. I no jutjar, que això ens costa a totes molt.

T’has trobat alguna vegada en alguna situació en què no sabies com actuar?

Sí, moltes vegades! Però crec que sempre tens al costat a certes persones que tenen més experiència en els llocs on treballes i et poden ajudar molt. De vegades, aquestes persones tampoc poden fer-hi res, però es tracta de confiar que les coses es van col·locant al seu lloc a poc a poc i, sinó, que estem per sostenir, acompanyar i ajudar.

Escoltem molt la frase: “s’ha de separar la vida professional de la personal”. Segons la teva opinió, creus que això és possible?

He après a no patir i a estar més tranquil·la, però moltes vegades segueixo enduent-me feina a casa.

És tot un treball que anirem construint plegades.

¿En què consisteix la teva feina a la Fundació Salut Alta?

Estem implementant un projecte nou perquè les famílies dels nens que participen en les activitats dels projectes puguin estar més presents en el dia a dia de la Fundació. Aquest primer any serà una primera empenta. Les famílies ja solen participar, però la idea és que siguin conscients que aquí tenen el seu espai i que podem arribar a fer coses a petició d’elles. És tot un treball que anirem construint plegades.

Què és el que més t’agrada de la teva feina a la Fundació? 

El que més m’agrada és l’equip de persones que m’envolten. Vaja, les companyes.

I el més complicat?

Que m’agafa lluny de casa…

Un dia vas comentar que aquest barri de la Salut Alta et recordava al teu de Granada. En quin sentit?

Sí! Perquè el meu barri es va formar amb molta gent que no era de Granada capital, venien d’altres pobles. En el seu moment era gent obrera. Hi ha una carretera que separa el barri vell del nou. Amb el temps la zona vella ha estat repoblada per gent d’altres nacionalitats com ha passat aquí. Molt semblant a La Salut, vaja.

Per què creus que és important treballar amb les famílies dels nens/es i adolescents que participen en la Fundació?

Nosaltres podem d’alguna manera treballar amb els nens i nenes en el dia a dia, però si a més a més treballem amb les seves famílies, aquestes seran conscients del seu rol, i si els oferim les eines necessàries podran continuar amb aquesta feina a casa. Podem treballar habilitats socials, higiene, comunicació, emocions… però no és el mateix si els pares i mares des que els infants són petits els eduquen amb consciència; així es millora la criança i fem molta feina preventiva!

Parlem sempre molt de la nostra mirada a les famílies. Ens podries explicar aquesta “mirada”, o algunes de les seves particularitats?

Aquesta mirada passa en primer lloc per mirar-se una mateixa a nivell intern. La relació amb els nostres pares, germans, avis, per ser conscients de la complexitat que té un sistema familiar. Així podrem mirar a la família en igualtat de condicions, entenent que cada família és única, diferent i té el seu funcionament. Això implica no jutjar, no donar coses per sabudes o escoltar sense esperar res a canvi. Aquí és on pot començar un veritable acompanyament en el cicle vital de la família que tenim davant.

Com a referent de famílies, què et planteges per aquest curs? 

Primer situar-me. I el que més m’agradaria seria, al marge de les activitats i propostes programades, intentar buscar un parell de sortides fora de la Fundació amb les famílies. Aquest és un dels objectius que m’agradaria aconseguir.

Quines novetats li espera a la Fundació i a les famílies amb la teva incorporació?

Novetats? Doncs riurem, ens divertirem i jugarem molt. Pensar en espais diferents per compartir amb les famílies.  

En el poc temps que portes a la Fundació ja hauràs viscut algunes situacions, explica’ns alguna d’elles o alguna anècdota, alguna cosa que t’hagi sorprès, alguna peculiaritat…

Doncs mira, recordo el dia que vaig fer l’entrevista amb la Maria, la directora. Jo estava molt nerviosa, com sempre passa amb aquestes coses. Quan vam acabar em va voler presentar a part de l’equip que estava per allà i, en obrir la porta, vam començar a parlar, em van preguntar d’on venia i jo vaig respondre “pues de Graná”. Crec que no esperaven la meva resposta i van començar a riure totes, perquè estaven esperant que els digués la zona de Barcelona d’on venia aquell matí…  

I, finalment, vius a Catalunya, ets granadina… avui que es parla tant de la interculturalitat dintre d’Espanya, com se sent una andalusa enmig de Catalunya?

Doncs molt acollida. Sempre m’he sentit, des del primer dia que vaig arribar, molt, molt acollida. A la feina, amb els amics… i això ha facilitat la meva integració.