L'entrevista: Rosa Ros i Lali Ribas

A nivell personal costa molt deixar una missió en la que t’has involucrat.

Rosa Ros Castelló, 51 anys. Nascuda a Barcelona. Mestra i pedagoga social. Dedicada especialment a l’educació social.

Eulàlia “Lali” Ribas Boixeda, 74 anys.  Nascuda a Barcelona.  Mestra activa.

Quants anys fa que les religioses del Jesús Maria són al barri? Per què hi van venir?

Ara fa 62 anys. L’any 55 va haver-hi una donació d’un terreny on només hi havia garrofers, que és on ara hi ha l’escola Jesús Maria. Hi van venir una monja i un grup d’antigues alumnes de l’escola de Sant Gervasi, i fèiem catequesi i ensenyança en general a l’aire lliure. A poc a poc vam veure que era un barri amb molta necessitat, molt humil, i llavors es va construir l’escola.

A partir de l’any 62 ja hi van viure les monges. Depeníem de la comunitat de Sant Gervasi. Al voltant de l’any 68 ja es va instal·lar la nova comunitat del Jesús Maria… i fins el dia d’avui.

Quina realitat hi havia al principi? 

Gent molt senzilla, molt pobra i molt bona gent. La majoria provenien d’Andalusia. I no hi havia cap escola al voltant!

En concret, vosaltres dues quant de temps fa que hi sou? Hi havíeu estat abans, ja? 

Jo, la Lali, porto 4 anys però és el segon cop que hi sóc, i la Rosa fa 3 anys.

Com viviu les religioses aquí al barri?

La nostra vocació i crida és viure en comunitat, que suposa compartir vida, espais, missió, treball i sobretot compartir la fe.

Després de tants anys al barri, tanqueu la comunitat. Deixeu de viure dia a dia una escola, un projecte familiar (el Paidós)… com us sentiu? 

És molt dur, costa molt, fa pena. El Paidós, l’escola… tot continua, i tot seguirà la mateixa línia.  A nivell personal costa molt deixar una missió en la que t’has involucrat. La presència de la nostra congregació marxa, però l’essència es queda. Fa molts anys que hi som, i el lligam ha estat molt important. La gent està trista perquè marxem.

Les religioses formen part d’un veïnatge, i hem estat i estarem molt presents al barri. La gent, quan diu “la parada del bus de les monges”, “el barri de les monges”… és perquè sent que ets una part important del barri, un veí més que forma part de l’engranatge.

També el projecte del Paidós va ser fruit de la cessió d’un espai de la nostra comunitat per poder oferir aquest recurs de Càritas que dóna tant de suport a famílies del barri. I el projecte continuarà endavant amb un equip molt potent. Marxem amb la tristesa de no poder continuar nosaltres, però amb la satisfacció d’haver estat presents des del seu naixement.

Quins seran els vostres destins?

Quatre de nosaltres ens quedem a Barcelona, una se’n va a Madrid… i la Rosa en principi a la frontera sud, entre Espanya i el Nord d’Àfrica, a coordinar un projecte que encara està per construir. A formar una petita comunitat de presència en un lloc a prop de la dura realitat de migracions de la frontera.

Us els esperàveu?

No podíem esperar res. Al mes de maig ens ho van dir. Teníem clar des de fa temps que, com que som menys dones a la congregació, s’hauria de rebaixar la presència als projectes, perquè no es podien cobrir en aquests moments.

Quasi totes anem a comunitats educatives, excepte una companya que se’n va a un centre residencial d’infants i la Rosa, que encara està per definir el seu futur al nou projecte.

Què us diu la gent del barri, de l’escola… quan els dieu que marxeu? 

Que no es poden imaginar l’escola i el barri sense nosaltres. Els professors estan molt afectats, però també amb una sensació forta d’estar agafant la torxa, amb una responsabilitat i una consciència de formar part del Jesús Maria molt grans.

A mi (Lali) em va impactar molt el dia que es va parlar al claustre. Ploràvem tots. Però ploraven alhora perquè marxàvem, i alhora amb una reacció espontània d’agraïment que no ens esperàvem.

Sense transformació no hi ha canvi.

Vosaltres heu iniciat una escola de zero en aquest barri. Com definiríeu el paper de l’educació per a la transformació del barri?

Ha estat essencial. Les realitats socials més desfavorides només es transformen des de plataformes educatives. I una d’aquestes plataformes és l’escola. Sense transformació no hi ha canvi. Cal oferir possibilitats a aquelles famílies que més ho necessiten.

Què li aconsellaríeu a l’escola? I a les famílies? 

Que continuïn estant presents al barri i que continuïn oferint possibilitats a la gent que ho necessita. Que sigui una escola oberta al barri. Que la torxa la portin sempre ben aixecada. L’escola és professorat i famílies. El camí és molt potent, si treballen conjuntament.

I a les famílies, que tinguin confiança en l’escola i que els donin suport. I que continuïn col·laborant en allò que puguin.

Si ara tinguéssiu molts recursos, quin altre projecte engegaríeu en el barri? 

Ufff…! Mira, jo en aquest moment no engegaria projectes amb calerons sinó amb presència.

La veritat és que aquesta pregunta no ens l’esperàvem… com que marxem no pensàvem en muntar res de nou… (riuen).

Però, ben pensat, potser una escola de pares i mares. Crec que és essencial. Però una escola potent, amb gent molt preparada. Un recurs per l’escola i per el barri.

O també algun tipus de projecte que promogués la implicació de la gent del barri. Que la gent s’apoderés. Crec que falta xarxa de participació i implicació del veïnatge.

Com heu viscut la vostra relació amb la Fundació Salut Alta? 

Molt, molt bé. Com a comunitat ja hem tingut una molt bona relació des d’un inici. Algunes de nosaltres hem pogut fer algun voluntariat amb vosaltres i col·laborar amb la vostra tasca.

A la Fundació també l’hem pogut ajudar oferint espais (el pati que fan servir els infants durant el curs escolar i al casal, el teatre que vau fer servir per fer la festa de nadal, el Paidós al que assisteixen algunes famílies que vénen als vostres projectes…).

Per a nosaltres, la vostra presència, la vostra ajuda i disponibilitat sempre que us hem demanat alguna cosa… no tenen preu, i ho trobarem molt a faltar. Què trobareu a faltar vosaltres d’aquesta realitat? 

Uiiiixxxx… és difícil d’expressar-ho. De sentir-ho no, però d’expressar-ho sí.

Un barri i una realitat molt acollidors. Ens hem sentit molt a gust des d’un inici totes les que formem part de la congregació. Ens han fet sentir part d’aquest barri.

Lali, Rosa… i Pilartxo i Pilar, que tingueu molta sort allà on aneu. No us oblidarem!