Reflexions des del confinament

Es compleixen dos mesos des de l’inici de l’estat d’alarma, un temps que ha estat caracteritzat per un munt de conceptes, idees i paraules noves. Però vull destacar concretament el fet que des dels mitjans de comunicació s’hagi emprat un llenguatge bèl·lic per sentir que estàvem enfrontant l’enemic, que ens havíem de sentir units en aquesta guerra, que havíem de fer un esforç col·lectiu per combatre’l... Imagino que és el símil més proper que hem trobat com a societat per designar allò imposat, desconegut, injust, sobrevingut, incert.

I no puc evitar sentir que tot aquest llenguatge està totalment en contraposició amb el que des de la Fundació treballem, penso també en les persones, que malauradament, saben d’aquesta injustícia, d’aquesta incertesa, d’aquesta precarietat perllongada en el temps i no ho enfronten des d'una perspectiva bèl·lica.

No, no penso en situacions sobrevingudes arrel d’aquesta pandèmia, sinó que ja fa temps, massa temps, que la venen patint. Parlo de les famílies de barris com el de La Salut Alta de Badalona on la precarietat de l’habitatge obliga a moltes persones a viure en situacions insalubres, afegiria inhumanes, i on la fragilitat del mercat laboral no fa possible que les persones puguin accedir als mínims per poder viure amb la tranquil·litat que tots desitgem.

I enmig de tot això i, ara més que mai, aquests infants i famílies són tot un exemple per mi de persones incansables, resilients, valentes, amb grans capacitats i recursos personals que tot i la situació econòmica i social que viuen, no perden les ganes de tirar endavant, la capacitat de donar-se suport les unes a les altres, les ganes de deixar-se acompanyar en un exercici de plena confiança.

M’agradaria no desaprofitar aquest espai per compartir una reflexió sobre com han viscut, diria patit, el confinament els infants i adolescents del barri amb aquestes situacions d’incertesa familiar, de confinament en espais insalubres, poc ventilats, en espais compartits amb desconeguts, sense possibilitats de connexió per seguir amb les classes, o amb les propostes enviades des de la Fundació, en ambients de violència, de negligència, d’abús…

I sento una tristesa profunda pensant que com a societat no hem sabut donar resposta a aquests infants i adolescents, sinó que els hem confinat sense saber, o no volent saber, en quines condicions, sense possibilitats, en alguns casos, de contacte amb ningú més de l’exterior que en un moment donat pogués detectar situacions de maltractament o negligència. No sé si com a societat dedicarem recursos a estudiar quines seran les conseqüències a mig i llarg termini per aquesta infància i adolescència però tant de bo poguéssim arribar a temps de dedicar recursos preventius i no tant pal·liatius.

Des de la Salut Alta seguirem treballant per garantir, en coordinació amb serveis socials i altres entitats, respostes a aquestes situacions. Els que ens coneixeu més, ja sabeu que una de les nostres essències es l’acompanyament, i això és el que seguirem fent, treballar per aquestes situacions d’incertesa, d’injustícia, de violència… amb les millors eines que tenim que són les persones i els valors, emocions i capacitats que tots portem dins.

Seguirem treballant sota el nostre lema de #missió:BONTRACTE perquè volem sumar persones al repte d’una societat protectora, cuidadora, que vetlla no només per sí mateixa sinó pel conjunt de la societat, que sap respectar i valorar la diferència i fer costat en els reptes que es van presentant. Sense egoismes, sense violència, sense pors a perdre perquè guanyin els altres… amb una mirada comuna i especialment protectora i cuidadora de la infància i l’adolescència, UBUNTU.

Una reflexió de Lola Ballesteros, responsable de projectes de la Fundació