L'entrevista: Joan Eusebi Moran

He vençut la meva timidesa parlant molt.

Joan Eusebi Morán Sabater va néixer a un poble de Tarragona (Vendellós) ara farà quasi 78 anys. Des de l’any 68 viu a Santa Coloma de Gramenet, al barri del Raval, i està més vinculat a l’Hospitalet dels Infants.

Ordenat capellà l’any 63, va estar durant sis anys a les barraques de Montjuïc, mentre treballava d’obrer a una fàbrica. Al cap d’uns anys, al 1976, va penjar els hàbits i va continuar treballant d’obrer fins que va decidir fer un canvi: començar a estudiar i preparar les oposicions per ser Treballador Social. I des d’aquesta professió va estar treballant fins a jubilar-se, fent de treballador social a la clínica mental de Santa Coloma “Torribera”.

Quants anys fa que vens i com ens vas conèixer?

Amb la inquietud de fer alguna activitat per ajudar als demés em vaig adreçar a Càritas i ara ja farà set anys que em van posar en contacte amb la Fundació Salut Alta, on em van oferir venir per fer de porter.

Així doncs, aquesta és la teva tasca a la Fundació?

Fer només de porter em semblava poc, de manera que ho vaig transformar en ser “acollidor”. Interactuo amb els infants quan entren i pico de mans amb ells. És una feina més viva.  A part, em van demanar si podia donar alguna classe i darrerament el que faig és fer llegir amb els nens.

Joan, jo de vegades et sento quan estan els nens amb tu i no només els ajudes a llegir, sinó que vas més enllà. Amb el significat de cada paraula que no coneixen, els ensenyes valors. Et sorprenen els infants amb les seves respostes?

És que no serviria de res només llegir. Han d’entendre el que estan llegint.  A alguns els costa més que a d’altres, però si veig que és així intento profunditzar més en el tema. De seguida me n’adono quan alguna cosa no l’han entès. Els nens sempre sorprenen, sempre tenen alguna cosa a dir i els agrada preguntar-me coses.

Què creus que cal que potenciem des de la FSA?

És important que els ensenyem valors i el més important és la convivència:  a saber com tractar a l’altre, a  descobrir-se a si mateixos, a descobrir la vida, el barri.  I això ara es fa més que abans.

Els nens s’ho prenen en serio o algun cop t’has de quadrar perquè facin cas?

Els nens no serien nens si de tant en tant no t’haguessis de quadrar. De vegades els costa seguir el ritme, perquè hi ha dies que venen malhumorats o cansats.

El fet d’estar a l’entrada fa que siguis la persona encarregada de rebre a tothom qui entra, de manera que no només tens contacte amb els infants sinó que també amb les famílies. Com és la teva relació amb elles?

Per naturalesa sóc tímid i he vençut aquesta timidesa parlant molt. Una de les coses que faig amb les famílies és parlar i, de vegades, surten coses. Els qui em coneixen saben que l’ésser humà m’interessa molt i per aquest motiu procuro tractar les famílies amb amabilitat i carinyo. En general, intento empatitzar amb la gent perquè em sentin més propers a ells.

Quan vaig penjar els hàbits vaig continuar treballant com a obrer a la fàbrica.

Explica’ns una mica la teva trajectòria professional i personal. 

L’any 63 arribo a Montjuïc a una de les dues parròquies que hi havia, on s’hi trobaven les famoses barraques amb gent que provenia majoritàriament d’Andalusia. Allà vaig estar-hi sis anys, en els quals vaig formar tres grups de l’HOAC (Hermandad Obrera de  Acción Catòlica). D’aquella època tinc varis records, per exemple el de l’any 66, quan un grup de més de 100 capellans vam protestar perquè a comissaria maltractaven la gent. Però no van entendre les nostres demandes i ens van donar una pallissa.

Després vaig treballar 16 anys a un fàbrica, primer com a cura-obrer i quan vaig deixar de ser capellà, vaig continuar-hi uns any més com a obrer.

Finalment, ja vaig passar a treballar a la clínica de Torribera. on em vaig treure les oposicions per ser treballador social, que va ser la meva darrera feina.

Des que t’has jubilat que no pares… ara quins plans tens de futur?

Somriu. Doncs de moment continuo venint a la Fundació perquè així m’ho han demanat i jo m’ho he cregut. Però si que tinc ganes de fer altres coses i quasi em falta el temps. M’agradaria escriure unes memòries per explicar el meu pas per la vida i el meu tarannà. Encara avui dia no entenc perquè vaig ser la persona escollida per anar a Montjuïc a conviure amb 15.000 persones.

Transmets molta pau i tens molta paciència, mai t’havies plantejat de ser mestre? Perquè en saps molt.

Al ser capellà ja feia com de mestre.  A la meva família estic envoltat de mestres i, de fet, algun cop havia fet alguna suplència del meu pare.

Tu has tingut experiències de dinamitzador de barris conflictius, què penses que s’hauria de fer en un barri com La Salut? Què hauríem de tenir en compte?

Ser molt propers al veïnat, fer-nos-hi presents i fer xarxa.  Si ens relacionem amb altres entitats i ens fem visibles al barri, la gent valorarà més la nostra tasca.

Hi ha alguna persona que hagis conegut pel teu pas a la Fundació i que t’hagi marcat de manera personal?

Jo coneixia, i molt, a en Jose Antonio.  Estava present el dia que em vaig casar i vam compartir moltes coses.  Per a mi ha estat una persona clau.

Quin llibre aconsellaries que tots els nens es llegissin? I nosaltres?

Segur, segur: El Petit Príncep!

Es tracta d’un conte per a grans, però els petits el poden llegir. És molt senzill, s’hi treballen molts valors i està molt ben escrit.

Quin missatge voldries fer arribar als infants i joves de la Fundació, per transmetre confiança en si mateixos i lluitar per un futur millor?

Els animaria molt a anar de colònies d’estiu. Jo crec que són molt importants perquè remouen molts aspectes i es treballen molts valors com el companyerisme. Penso de totes maneres que les educadores ja estan fent aquesta feina.